Treball BIOMA MEDITERRANI

Biomes from maria maria

Per què els flamencs són roses?

Sabíeu que els flamencs no tenen aquest color rosa des del seu naixement? Si no que l’adquireixen a mesura que es fan adults. Quan neixen aquests, són d’un color gris, negre o marró. 

El color és donat pels carotenoides presents en la barreja de petits crustacis, algues i bacteris dels quals s’alimenten. Per tant un flamenc que s'alimenta bé i és saludable és de color rosa lluminós a vermell i un blanc o pàl·lid està generalment malalt o ha patit de manca de menjar.

 *Carotenoides: substàncies químiques que només produeixen els éssers vius que fan la fotosíntesi, com les algues o bacteris . Són roses, vermells i taronges. Els minúsculs crustacis que es menja el flamenc contenen aquest pigment perquè han ingerit bacteris o algues que els sintetitzen.

Si aneu en un zoològic, podreu veure que sovint els flamencs  perden aquest color tan vistós. Això és perquè els aliments que els donen allà no contenen carotenoides. Encara que, darrerarment en alguns zoològics del món ja han començat a posar aquesta substància química en l’aigua o l’aliment d’aquest animal.

L'ésser viu més gran del planeta

Avui us explicaré una gran curiositat!

Al contrari del que tothom pot pensar, l'esser viu més gran del planeta no és la balena blava, sinó un bolet: el fong sapròfit comestible Armillaria ostoyae (anomenat “bolet de la mel”) que viu a un parc nacional dels Estats Units.

Es va descobrir fa poc, i es va veure que de lo immens que era aquesta espècie de fongs, era el responsable de la mort de grans masses d'arbres perennes. Aquest fong medeix més de 5 km de llarg i s'estima que pot superar les 70000 tonelades.

Algunes varietats d'aquest fong es poden menjar, però s'ha d'anar en compte amb la cocció ja que poden tenir un lleuger efecte tòxim si no el cuines com cal. 

Uns silvicultors nord-americans van tallar un arbre infectat i hi van descobrir filaments extensibles de color blanc, anomenats micelis, en el seu interior.  Van recollir mostres del fong en diversos punts d'una àrea molt àmplia i al analitzar-los, van veure que compartien ADN, per tant formaven part del mateix organisme. 

Feia un temps ja s'havia trobat aquesta espècie a l'estat de Washington, pensant que era la única. Però aleshores experts van veure que si n'hi havia allà, també en podien ser els que havien trobat.

I efectivament, acabant amb el Bosc Nacional de Malheur a les Blue Mountains de l'est d'Oregó, n'hi havia un. Es creu que aquest fong cobreix una superfície de més de 890 hectàrees i podria tenir una edat de 2400 anys. 

L'Armillaria creix i s'estén principalment de forma subterrania, per això la major part de l'individu està sota terra i nosaltres no el podem veure. Alguns cops diurant la tardor, aquest espècimen envia alguns volets de color daurat a la superfície. 

Si els busques, probablement només trobaras un munt de filaments, més aviat discrets, molt diferents al bolet en si. Aquests filaments s'anomenen hifes i són més del 90% del cos del fong.

El virus Zika

El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya va confirmar la setmana passada que s’havien diagnosticat dos casos del virus Zika al Principat, concretament dues dones sud-americanes que tenen entre 30 i 45 anys, que no estan embarassades i que, després de viatjar als països d’origen, a final d’any els van diagnosticar la malaltia.

Què és?

El virus Zika es transmès per una picada del mosquit Aedes (mosquit tigre). Et provoca febre, cruiximents i erupcions cutànies, però els efectes més greus són quan aquest virus passa de mare a fill afectant al fetus amb trastorns neurològics. S’ha detectat en la sang, la saliva, l’orina, el semen i la llet materna, però la possible transmissió a través de transfusions sanguínies, contactes sexuals o durant la lactància materna encara s’ha d’acabar d’estudiar. 

Quin origen té?

El virus va ser identificat per primer cop al 1947, en un riu d' Uganda, del qual ha agafat el nom.

Símptomes:

Els principals símptomes són  taques vermelles a la pell, taques als ulls, cruiximent, mal de cap i febre intermitent. També hi ha altres símptomes no tan freqüents, com ara edemes, mal de coll, vòmits, tos i presència de sang al semen. 

En general, els símptomes solen desaparèixer espontàniament al cap d’una setmana, tot i que els dolors en les articulacions poden durar fins a un mes.

És  una malaltia que no te tractament específic sinó simptomàtic. Els doctors catalans diuen que hi hagi calma, que Catalunya no té les condicions perquè aquesta malaltia es consideri endèmica. Simplement recomanen a les dones embarassades evitar els llocs de contagi com Amèrica del Sud i Central.

Té tractament o és mortal?

De moment no hi ha cap vacuna per combatre'l. Quan hi ha un cas sospitòs s'ha d'evitar el contacte amb l'insecte mentre hi hagi símptomes amb mosquiteres o amb repel·lents eficaços.

Que sigui mortal o no encara no ha estat confirmat. De moment el Ministeri de Sanitat del Brasil ha comunicat tres morts que podrien tenir relació amb el virus Zika: un noi de setze anys, un nadó i un home que també tenia la malaltia de lupus.

El perquè de les llàgrimes

Els éssers humans som els únics mamífers que plorem per un estímul emocional.    

Fins ara la ciència encara no ha descobert la verdadera raó de les nostres llàgrimes, quan sentim dolor, tristesa o alegria, però hi ha algunes teories.  

• La primera teoria va ser la de Charles Darwin. Teoria del 1872. Aquesta afirma que quan un nen crida a la seva mare, comprimeix els ulls, la qual cosa fa que exprimeixi les glàndules lacrimals. Així, amb el temps, les llàgrimes es van acabar convertint en un reflex per cridar l'atenció. DE moment encara no s'ha confirmat que cridar exprimeixi aquestes glàndules.  

• Celsus-Retana-Frey: Teoria del 1971-1985. Explica que situacions emocionals es poden posar a la circulació sanguinia unes substàncies tòxiques, que després s'eliminen a través de la llàgrima. Aquesta teoria tampoc la defensa ningú, ja que el fluid per la glàndula és molt pobre, i a part aquesta funció ja la fan els ronyons.

• Sigmund Freud, entre el 1893 i el 1895 va treure la segona teoria. Aquesta diu que quan algú té una tensió nerviosa, la descàrrega a través d'una vida motora (rascar-se, caminar...) o neurovegetativa (envermellir). I una d'aquestes descàrregues neurovegetatives podria ser les llàgrimes. 

• La teoria més recent va ser al 1999, de Juan Murube del Castillo. Afirma que la llàgrima va sortir inicialment com un avís d'ajut. Les seves aportacions han ajudat a entendre molt millor el problema de l'ull sec.

Cérvol de la cua blanca

Hi ha molts tipus de cérvols, però avui us parlaré d’un en particular. Conegut com “The white-tailed deer” o “cérvol de la cua blanca”, en català.

On viuen?

Aquest cérvol es troba a Canadà a les províncies de British Columbia, Alberta, Saskatchewan, Manitoba i Ontario. Viu en zones de boscos on es pot amagar i alimentar-se de fulles.

Aspecte

Aquest, medeix aproximadament 2 metres de llargada i 1 metre d’alçada. Els mascles tenen unes banyes més grans, les quals els fan semblar més alts. Aquestes banyes els cauen a l’hivern però els en creixen de noves a l’estiu.

Els colors del seu pelatge també varia segons l’estació. A l’estiu l’esquena i els costats són marrons, mentre que a l’hivern són més tirant cap a gris. L’estòmac, l’interior de les potes i l’interior de la cua sempre són blancs.

Menjar

Aquest animal s’alimenta bàsicament de fulles i d’herba, però també menja bolets.

El cérvol de cua blanca menja el seu menjar dues vegades. Té quatre estómacs. El cérvol comença a menjar d'hora al matí. S'empassa herba i fulles per omplir el primer estómac. A continuació, mentre es pren un descans del menjar, el menja ja empassat entra en el segon estómac on es converteix en boletes. Ara els cérvols poden portar el menjar de tornada fins a la seva boca i mastegar bé. El menjar mastegat va als tercer i quart estómacs.

Els joves

Un o dos cervatells són nascuts al Maig. Comencen a caminar just després de néixer. Els recent nascuts no fan olor, i això els protegeix dels seus depredadors. Les mares també els amaguen en arbustos per protegir-los. El pelatge dels cervatells té punts blancs, els quals marxen als 3 o 4 mesos.

Les mares dels cervatells no es queden amb ells tot el dia però els van controlant 5 o 6 cops al dia per alimentar-los. Els cérvols es queden amb les mares fins els 2 anys aproximadament.

Enemics

L’home, el puma, el linx, el llop són uns dels depredadors dels cérvols. Tot i que els cérvols són ràpids, una manada de llops els atrapa fàcilment. A més a més els és molt difícil córrer sobre la neu, ja que les seves potes s’enfonsen.

Dades interessants

Quan es troben en una situació de perill aixequen la cua i marxen corrent. Això fa que la resta de cérvols vegin un punt blanc (l’interior de la seva cua) escapant-se i se n’adonen del perill.

Els cérvols tenen un molt bon sentit de l’olfacte i de l’oïda i tenen molt bona vista.

Amb les banyes i les seves peülles afilades, els cérvols mascles poden arribar a mata un llop.

Per preparar-se per l’hivern, aquests mengen molt per tenir més massa corporal i tenir menys fred.

Cascades del Niàgara

Les Cascades del Niàgara (Niagara Falls) són un grup de grans caigudes d'aigua situades a la frontera entre Canadà i els Estats Units. Malgrat que en conjunt no tenen una gran altura (51 m), comparat amb altres cascades de fama mundial, són molt amples i són les de més volum d'aigua de l'Amèrica del Nord. El volum aproximat d'aigua és de 2400 m³ per segon.

Formació

Aquestes cascades van ser creades durant la glaciació de Wisconsin fa uns 10.000 anys. Les mateixes forçes van crear el riu Niàgara i els Grans Llacs de Nord-America. Totes les cascades van ser causades per una capa de gel continental. Els científics creuen que hi ha una antiga vall creada pels trencaments de les glaceres, en la ubicació aproximada del canal de Welland. 

Quan el gel es va fondre, la part superior de Els Grans Llacs va començar a escapar-se pel Riu Niagara, el qual va seguir al llarg de la conca del Niagara. En aquest moment, el riu es va tallar per un congost a través del penya-segat nord, a causa de les interaccions de tres principals formacions rocoses. El llit rocós no es va erosionar regularment. La part superior rocosa va ser creada per l'erosió i resistència de les pedres calcàries i dolomies. La capa dura de les pedres va erosionar més lentament que els materials que jeien sota. El riu va erosionar la suau capa que sostenia la dura capa pràcticament indestructible la qual li va donar camí en grans porcions. Aquest procés repetit incomptables vegades va cavar i va formar les cascades.

Les Cascades del Niagara originalment estaven a prop d'on actualment es troba el poble Queenston, Ontario, i la localitat de Lewiston, New York, però l'erosió ha fet que les caigudes d'aigua retrocedeixin 11 quilòmetres. Però també és important dir que l'ingenieria ha alentit el procès de d'erosió i recessió d'aquestes.

(CASCADES AMERICANES)

               

(CASCADES CANADENQUES)

Aurora Boreal

Avui us parlaré de les aurores boreals, un dels fenòmens naturals més espectaculars. Aquestes són un uns fenòmens resplendents que apareixen al cel durant la nit en zones polars. Si estan a l’hemisferi sud s’anomenen “aurora austral” i si estan a l’hemisferi nord, “aurora boreal”. Poden tenir tot tipus de formes i de colors.

Com es forma: Una aurora es produeix quan una ejecció de massa solar xoca amb la magnetosfera de la Terra, capa també coneguda com exosfera. Aquesta "esfera" que ens envolta obeeix al camp magnètic generat pel nucli de la Terra, formada per línies invisibles que parteixen dels dos pols, com un imant. Quan aquesta massa solar xoca amb la nostra esfera protectora, aquestes radiacions solars, també conegudes amb el nom de vent solar, es desplacen al llarg d'aquesta esfera. A l’hemisferi on es troba, hi ha més línies del mateix camp magnètic, aleshores tota la energia es va ajuntant fins el punt on no pot més. Llavors es dispara en forma de radiacions electromagnètiques sobre la ionosfera (creadora dels efectes visuals que veiem des de la Terra).

Les aurores no només es produeixen a la Terra, també es poden trobar en els planetes Júpiter, Mart, Saturn i Venus.

Aquest fenomen no només és natural, sinó que també es pot fer a través de la química en un laboratori.

Aquí, en aquest vídeo podreu veure un exemple magnífic d'aquest espectacular fenomen: